Carta Oberta a La Neorural

"I l’altre, ben borratxo, ofereix una cervesa a qui necessita forces per seguir endavant."

@kungfujete

Tinc una merda de genolls, m’apassiona la muntanya  i en els darrers temps m’està agradant això de córrer, tot i les lesions. Recentment, aquests tres factors em van portar a conèixer en Santi Barril (@satitant). Jo ja el defineixo com el meu fisio. Ell corre, li agrada la muntanya i sap arreglar genolls. Qui millor que en Santi, doncs, per fer-me feliç?  Sense mariconades.

Aquest passat diumenge 16 de desembre, es va fer la primera edició de La Neorural. En Santi i els seus més propers l’organitzaven. Es tracta d'una cursa de 23 Km amb un desnivell de 1.300 metres. Dit així, es podria pensar en qualsevol indret pirinenc. Però no. La Neorural transcorre al bell mig de la Serralada de Marina, prop del petit poblet de Santa Maria de Martorelles.

En una de les meves visites a l’Espai Tortuga en Santi ja me'n va parlar de la que estaven liant. Automàticament me'n vaig desentendre en quant vaig veure el perfil al web de La Neorural. Encara sóc petit. I més tenint en compte que el 80% del recorregut es fa a través de corriols. Corriols de bojos.

Però desentendre’s de quelcom com això hagués estat un error. Parlant amb en Santi i amb en Raül dels Koala’s Team vam quedar en ajudar en el que poguéssim a l’avituallament del Km 19. Dit i fet. I a partir d'aquí comença la recompensa.

Vaig arribar tard. No tinc les dots orientatives d'en Raül (@raulkoala) i la Mireia (@mireiads) o en Jordi (@jordi_koala) i la Queralt -això s’ha de llegir amb ironia, xatos-. I què fa un pobre desgraciat com jo allà sense conèixer ningú? Doncs preguntar a una noia amb una dessuadora dels Koales, la Queralt,  si coneixia en Raül. I ja hi som tots. Tret de sortida a la primera edició de La Neorural.

Quatre preparatius i cap al Km 19, prop del Castell de Sant Miquel. La Mireia i en Raül es veu que en breu han de fer el campionat d'Europa de rogaining, però ens vam perdre uns quants cops per trobar l’avituallament. Ànims! Unes voltes de més i allà i som.

Un cop a dalt del turó de l’avituallament, les vistes em sorprenen. Estem a 15 minuts de Barcelona, i com a molt a uns 400 metres sobre el nivell de mar. Però les possibilitats d'aquesta serralada semblen infinites des d'aquí dalt.

I com que aquest era l’avituallament organitzat pel Koala’s Team, res tindria sentit si no hi hagués cervesa, disfresses i bojos. Uns bojos de puta mare. La Queralt, en Raül, la Mireia, l’Iñaki, en Jordi i un servidor, que passava per allà sense saber molt bé on es fotia. Endavant.

1 hora i 41 minuts després de donar el tret de sortida ja va arribar en Jaume Folguera (@guidokoala), sense el més mínim símptoma de defalliment  a la cara, i sense pràcticament ni aturar-se. Una bèstia. A cinc minuts va passar en José Manuel Granadero (@jmgranadero). Finalment, en Jaume va passar primer per la línia d’arribada en 1h:57min! Absolutament impressionant!

I a partir d’aquí els més de 300 valents inscrits van anar passant un per un. Els més acostumats als Koales anaven formant part del show a mida que anaven apareixen entre els matolls. Els que érem principiants no donàvem crèdit. Uns putos bojos al mig de la muntanya animant al personal amb un tambor, unes disfresses, unes cerveses, un sofà, un megàfon i un esquellot que no van parar de sonar en tot el matí. Uns veritables cracks.

Tots el que hi havia a La Neorural ahir són una família. Una família de paios que no es coneixen de res, però que s’estimen. I un estén la mà quan l’altre va apurat al final del corriol. I l’altre t’abraça quan et veu perquè porta escoltant el tambor des del Km 10. I l’altre et neteja una ferida. I l’altre, ben borratxo, ofereix una cervesa a qui necessita forces per seguir endavant.

Em va fer especial il·lusió i a la vegada ràbia veure per allà en @pwitterpunk, l’@oroig i no poder haver estat més estona amb ells. També em vaig perdre en @dirty_lawyer i ves a saber a qui més! També enhorabona a la Marta, aquella noia que es va perdre ves a saber quants cops, però que va arribar hores més tard amb un bon somriure.  I a qui m’agradaria mencionar també és en @PauCorrecat. Un meste i un exemple. Actitud. Que n’aprenguin!

 

Enhorabona a tots, nois. Enhorabona, Santi! Va ser un veritable èxit. Segur que em deixo infinitat de sensacions i matisos per mencionar, però ja ho vaig dir el diumenge, i ho repeteixo: Estic en condicions de dir que La Neorural és la millor cursa que he vist mai.

Molt i molt content d’haver-ne pogut formar part aportant el meu petitíssim granet de sorra i molt content d’haver-vos conegut. A partir de l’any vinent espero poder-la viure des de dins. Arribar mort al Km 19 amb un dolor de genoll a punt de matar-me, i trobar-me aquell panorama. Seure al sofà, beure una Voll Damm i continuar fins al final. Que n’aprenguin, Santi. Va ser un puto èxit. 

Carta Oberta a l'empresariat català

"Desmotivar un jove ultra motivat és el pitjor que li podeu fer a la vostra

merda d'empresa, al vostre país i al vostre futur"

Que aquest país és una sobirana merda ningú ho dubta. En principi. Però jo tenia un bri d'esperança quan veia com treballaven segons quines empreses. En concret alguna multinacional catalana, que fins ara sempre m’havia indicat que feia molt bé les coses. Beneficis astronòmics any rere any. I augmentant. Però nois, és simple qüestió d'inèrcia. Un dia caureu. Per indecents. 

Avui m’han demostrat que són tan repugnants com la resta. I quan dic repugnants vull dir fills de puta. Fills de puta que no tenen el més mínim indici de respecte pel creixement de l’empresa. I per descomptat, cap intenció de respectar els treballadors. I als joves, concretament.

Us ompliu la puta boca amb frases del tipus “hem de cuidar la gent jove ben preparada, que seran els que ens tiraran endavant!”, o allò tan nostrat de “els joves són el pal de paller del futur del país”. Mengeu-me la polla.  

Moltes empreses teniu a gent completament obsoleta ocupant càrrecs que ja no els hi pertoquen. Que feien molt bé la seva feina als anys 70 o 80. Que en aquella època eren dels pocs que tenien una carrera universitària i els hi va tocar, amb tot el dret, ocupar aquests grans càrrecs. Però avui dia això no serveix per a res. Amb tots els meus respectes.  

Us passeu el santíssim dia agafant al jovent i dient-li a la seva puta cara que és imprescindible i molt vàlid per a fer aquesta feina. Els extra motiveu, els hi veneu tot el fum i totes les motos possibles, els hi veneu que són els millors i els hi dieu que els necessiteu en el vostre departament, en el vostre equip, perquè els joves són molt aptes i molt preparats.

I una merda. A l’hora de la veritat, quan toca que els joves progressin i els vells obsolets moguin el seu cul, sembla com que totes aquestes paraules se les emporta el vent. No teniu vergonya, cap ni una.

Desmotivar un jove ultra motivat és el pitjor que li podeu fer a la vostra merda d'empresa, al vostre país i al vostre futur. Feu-vos a la idea que els necessiteu, als joves. Els necessiteu per sobreviure. Si no els teniu en compte, esteu morts.

Tant de bo no necessiteu el dia de demà a aquell jovent amb dos carreres, no sé quants màsters, algun doctorat, i amb més idiomes dels que mai heu escoltat. Perquè aquell dia, el dia que els necessiteu, estaran gaudint d'una posició immillorable en qualsevol empresa de qualsevol país digne i decent.

Recordeu-ho. El vostre país, com vosaltres l’enteneu, és una sobirana merda.

Carta Oberta al Ministre Wert

"Mai, mentre haguem de seguir formant part d’aquest abocador d’ignorància, faré ni un pas enrere en qüestió de cultura i identitat. Mai a la vida"

Malvolgut Ministre Wert,

Li recordaré unes paraules que vostè mateix va dir el passat 11 de juliol del 2010 al Campus de la FAES, dins la presentació de “La sociedad española ante la agenda de reformas”. Vostè va tenir les santíssimes pilotes gegants de dir això: “La comunitat educativa no pot ser democràtica”. Ja està. Podria acabar aquesta carta oberta aquí mateix i tothom pensaria que vostè és un paio que passava per aquí després del 1939.

Puc estar d’acord amb vostè en un punt: La democràcia és una merda. Està sobrevalorada. Com a mínim la democràcia que vosaltres enteneu i apliqueu. No aprofundiré gaire. Només dir que hi ha unes vint famílies a tota Catalunya que han fet instàncies per poder escolaritzar els seus fills en castellà. I juraria que només unes cinc o sis famílies han portat aquesta situació a la Justícia. I me la sua molt que enlloc de cinc siguin dotze o vint-i-quatre. Només a la ciutat de Barcelona, al 2010, hi havia prop de 240.000 alumnes. I això només és el 19.9% dels escolars a tota Catalunya. Comprendrà, doncs, que les cinc, dotze o vint-i-quatre famílies no són una dada significativa, per molts estadístics que faci servir. I molt menys són dades democràticament viables per a fer una anihilació tan salvatge com la que vostès proposen.

Vostè no està sol en això, Ministre. Tota la responsabilitat és seva, només faltaria. Però, si li va bé, faci arribar aquest missatge als membres del Govern: Vostès són uns ignorants desgraciats sense respecte per a res. A Catalunya, qualsevol nen de set anys ja parla més idiomes que el propi President del Govern. El vostre ambaixador al Regne Unit , el immens Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde -tela-, ni tan sols sap parlar anglès. Això manifesta la vostra falta absoluta de respecte per qualsevol altra llengua o cultura que no sigui la vostra pròpia. Tot molt (in)digne d’aquells règims feixistes que pensàvem haver oblidat per sempre. Vostès es creuen el puto melic del món. I deixi’m dir-ho clar: Aquest país vostre, és una sobirana merda.

Faig una crida a tots aquells treballadors encarregats de l’educació dels nostres petits. Insubmissió. Ni un maleït pas enrere en aquest tema. La intenció és aniquilar-nos, sense més. Sense parpellejar ni un instant. Els que han treballat per tenir aquest sistema educatiu d’immersió lingüística, i els que encara han d’arribar a les nostres escoles, no mereixen la vergonya que vostès ofereixen constantment.

Jo ja n’estic ben tip. Com deia el nostre estimat galaico-catalán, Rubianes, a mi la unitat d’Espanya em sua la polla per davant i per darrera. Però una cosa els hi dic ben clara. Mai, mentre haguem de seguir formant part d’aquest abocador d’ignorància, faré ni un pas enrere en qüestió de cultura i identitat. Mai a la vida. Ni que sigui pel meu avi.